Per què paguem per estar tristos? Pel·lícules com "Hachiko" del 2009 o "Titanic" del 1997 ens fan plorar. No és una paradoxa, sinó química cerebral. Busca l'alliberament emocional a través...
Per què paguem per estar tristos? Pel·lícules com "Hachiko" del 2009 o "Titanic" del 1997 ens fan plorar. No és una paradoxa, sinó química cerebral. Busca l'alliberament emocional a través de reaccions complexes. La dopamina i l'oxitocina hi estan implicades. El neurocientífic Paul Zak, que estudia l'"hormona de la confiança", ha demostrat que les escenes tristes, com les de la pel·lícula de 1999 "The Green Mile", augmenten els nivells d'oxitocina. Aquesta "hormona de les abraçades" millora l'empatia i la dopamina proporciona una recompensa. El cervell percep l'empatia pel dolor d'un altre com un entrenament important. Veure el sofriment, com el de Jack Dawson a les aigües gelades de l'Atlàntic, fa que el cervell alliberi oxitocina. Això enforteix l'empatia i la connexió, i l'alleujament posterior desencadena una onada de dopamina, que ens recompensa. Això no és masoquisme, sinó un mecanisme evolutiu. Empatitzar amb el dolor dels altres enforteix els vincles socials, preparant-nos per a l'estrès de la vida real. Un estudi del 2012 publicat a la revista "Emotion" de la Universitat d'Ohio va descobrir que les històries tristes augmentaven l'altruisme dels participants. Així doncs, quan mires "The Notebook" del 2004 i plores, el teu cos produeix un "còctel" d'oxitocina i dopamina. Això no només et fa sentir trist, sinó que també et fa més empàtic, més fort i més humà. No tinguis vergonya de veure històries tristes; és bo per a tu!
Select how you want to watch this video
